Un dels trets diferencials de la gent de parla catalana és que tenim l’habilitat de fer la L palatal, és a dir la LL, quan toca.
Recordo una classe de castellà surrealista quan, tot estudiant les paraules homòfones, la mestra, que era catalana de Tortosa, ens feia llegir del llibre parelles de paraules tipus “poyo y pollo”, “haya y halla”, “rayado y rallado...”. La pobra dóna va dir que millor deixar estar l’exercici perquè evidentment no eren homònimes, tot i que el llibre sí que les hi considerava. Però, és clar, això era castellà.
Sembla que aquesta unificació de fonemes que fins fa pocs anys era impensable a casa nostra, llevat de casos puntuals, ara comença a ser una realitat entre els més joves. Hi ha una certa deixadesa i despreocupació fins i tot entre els professionals.
El més curiós és que els anuncis televisius adreçats o enregistrats amb veus infantils o juvenils fan la LL ioditzada (i), mentre que els dirigits als adults fan la LL com cal. Una política lingüística amb pocs escrúpols que anteposa els interessos de proximitat i vendes a la correcció i l’educació.
Si aquesta tendència continua, us imagineu què en serà de l’Institut Ramon Llull? I de la Fira de titelles de Lleida? I de la Fira del llibre de Lleida?
Òndia! i del lluç i de la llesca de pa amb allioli i de la coca de llardons...!
Siguem llestos, no llecs, i lluitem en defensa de la LL.
Al poble del Vallès on estiuejava de petita, la gent feia servir "tovaiola", "paiola" (barret), "fuiola", "canaia", "uieres", "rovei"...
ResponElimina¿D'on podia provenir aquesta pronúncia popular?
Molt interessant Olga.
ResponEliminaLa veritat és que hauriem d'investigar una mica més els canvis com aquests.
Per exemple, a la meva ciutat, Tortosa, he detectat dues paraules que s'escriuen amb LL però que tothom pronunciem amb I: gandalla i pallolet.
Suposo que hi ha hagut algun problema de transmissió en un moment donat i les noves generacions ja les hem apreses deformades.
Jo en sé una altra:
ResponEliminaA Lleida de la cella en diuen ceia