diumenge, 13 de juny de 2010

Jesús Moncada - The Towpath

Ens apuntem a aquesta nova proposta de col·laboració blocaire: fer un homenatge a Jesús Moncada, avui, 13 de juny, en commemoració del 5è aniversari de la seva mort.
Fa un parell de mesos vam fer un apunt amb les primeres paraules del Camí de Sirga traduides a l'anglès (per Judith Willis, any 1994). Avuí continuem ...

To commemorate the fifth anniversary of Catalan author Jesus Moncada's premature passing away, many bloggers are today publishing something related to his work. Two months ago we posted the first few lines of his novel The Towpath in their English translation. Here's how the story continues ...

The first in chronological order - though not the most poignant - related how the clock on the belfry had stopped the previous evening against a louring backdrop of purple and sickly yellow storm-clouds streaked with black. For the chronicler this was a clear omen of what was to pass on the morrow, a sign that the past was gone for good. Another lurid account which described the night that followed this uncertain dusk was full of suspense: it mirrored indoors as the townspeople prayed that dawn should not break. The most vivid of all these recollections, however, was of the sinister bang on Horseshoe Hill at eleven o'clock the next morning; according to the chronicle, the townsfolk were profoundly shaken by the onset of the disaster.
These accounts were certainly all very impressive. But this wasn't the only factor they had in common; there was something else, something of maybe no significance, and yet it helps explain what happened that ill-starred day. They were also all, without exception, completely false.
...
I en català ...
El primer des del punt de vista cronològic, tot i que no resultava el més patètic, recollia l'aturada del rellotge del campanar esdevinguda la vigília enmig d'un capvespre tempestuós que pintava el cel de la vila amb carmins violacis, ors mortoïns i bromalles negres; segons el cronista, l'avaria era una premonició clara del que havia de passar l'endemà, un anunci del final inexorable del vell temps. L'angoixa es feia esborronadora en la descripció, deguda a un altre testimoni, de la nit a què havia donat pas la incertesa del crepuscle: la crònica parlava del silenci espès en els carrers deserts, silenci que volia reflectir el de la gent tancada a casa, pregant perquè no trenqués el dia. Tanmateix, entre les evocacions, la més colpidora era la del retruny sinistre de les onze del matí següent a la Baixada de la Ferradura: segons la crònica, els vilatans van sentir-se sotragats fins al moll de l'os pel començament del desastre.

Certament els testimonis resultaven impressionants. Ara bé, aquesta no era l'única característica que tenien en comú; en compartien una altra, potser insignificant però prou esclaridora del que va passar aquell dia nefast: tots, sense excepció, eren també absolutament falsos.

1 comentari: